reCorrent Montbau

reCorrent el Barri de Montbau, tens la sensació, en algunes zones, que estàs corrent per carrers d’un país de l’est. Tot i ser un barri relativament “recent”, té un caràcter i personalitat pròpia que el fan molt interessant. La influència del Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna (CIAM) és molt evident, i tot i que el pas dels anys han passat factura als edificis, encara segueix vigent l’esperit amb que es va pensar l’ordenació del barri

A meitat de segle XX, les condicions d’higiene i habitabilitat de les zones de barraques on vivien els immigrants que arribaven a Barcelona, van fer plantejar a l’alcalde Porcioles, la necessitat de construir un barri de 1.300 habitatges (que es va doblar posteriorment amb una segona fase), i el Patronat Municipal de l’habitatge (PMH) va encarregar a un prestigiós equip d’arquitectes, encapçalat per en Xavier Subias, la redacció del projecte.

El 1957 el PMH va aprovar el Pla Parcial del barri de Montbau, que ordenava el territori amb les idees del racionalisme que proposava un dels moviments arquitectònics i urbanístics més interessants del segle XX: el Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna. Aquest moviment, que va tenir com un dels seus impulsors principals a Mies van der Rohe, rebutjava els estils històrics o tradicionals com a font d’inspiració arquitectònica o tan sols com a ornamentalisme.

Per resumir-ho de manera radical podríem dir que el precepte principal del CIAM era que “la funció dicta la forma”. Un criteri que era acceptat en el món industrial, però que en canvi no s’aplicava en l’arquitectura o l’urbanisme. De la mateixa manera que la innovació constructiva i la utilització de nous materials que ja s’utilitzaven en construccions industrials (com el formigó armat), ni es plantejaven en edificacions residencials on la pedra i el totxo eren “intocables”.

Ara ja estem acostumats a veure’n molts exemples, però en aquella època era innovador i en alguns edificis de Montbau es pot veure la utilització de diferents materials, com el formigó armat amb tractament superficial i textures que aconsegueixen que a part de funcionals, siguin estèticament ­maques.

Tot no són flors i violes, ni en aquell moment, quan el barri estava totalment desconnectat de la ciutat (només cal veure la foto aèria del 1960, on a part de l’Hospital, no hi ha gaire cosa més), com en l’actualitat, on algunes zones del barri tenen les edificacions molt degradades i la tipologia edificatòria que en aquella època va servir per millorar les condicions de vida de la immigració, ara difícilment es faria una cosa similar.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *