Ciutat Meridiana i Torre Baró també són Barcelona

Una de les millor coses de reCórrer la ciutat és descobrir llocs nous i conèixer històries desconegudes de persones que amb molt d’esforç i lluita han aconseguit tirar endavant barris com Ciutat Meridiana o Torre Baró que encara que de vegades no ho sembli, formen part de Barcelona!!

reCorregut Ciutat Meridiana i Torre Baró

On no s’hi podia construir un cementiri, en Samaranch es va enriquir construint un barri per a vius

Els terrenys on es va construir Ciutat Meridiana, són inestables, molt humits i amb grans pendents. En el seu dia es va descartar la construcció del cementiri que finalment es va ubicar a Montjuïc, però com era habitual en l’urbanisme franquista, amb Porcioles com a Alcalde, ignorant els informes tècnics es va construir, en quatre anys, un barri per 10.000 persones sense cap equipament ni els serveis necessaris per a poder-hi viure amb dignitat, enriquint al president de l’empresa constructora i polític del règim, el Sr. Joan Antoni Samaranch.

Avui el barri encara és un dels que té l’índex de població migrada més alt de la ciutat (amb un 30%) i lidera el número de desnonaments d’Espanya, amb una renda familiar del 34,3 quan la mitjana a Barcelona és de 100.

Totes les millores del barri s’han aconseguit gràcies a l’esforç i la lluita d’uns veïns que s’han organitzat des de l’època franquista, amb una alta consciència sindical i de força del poble.

Arxiu històric Roquetes-Nou Barris

El 1971 es va organitzar la primera cacera de rates on guanyava el que la caçava més grossa

A l’inici dels anys 70 les enormes rates també habitaven tranquil·lament el barri, i passejaven entre les xeringues.
El 1971 es va organitzar la primera cacera de rates. Es feia una batuda i després es pesaven en una bàscula per saber qui era el guanyador.

Al barri no hi arribava l’aigua potable i les queixes veïnals no van ser escoltades per l’administració fins que el 1972 es va mobilitzar tot el barri de Ciutat Meridiana i Torre Baró per tallar la Meridiana. Grans i petits van baixar massivament de la muntanya per tallar pacíficament l’autopista.
Arrel d’aquesta acció l’Ajuntament es va comprometre a canalitzar l’aigua fins a les cases.
Ara, recorrent el barri sorprèn la quantitat de fonts públiques que hi ha. Pràcticament en trobes una cada 100m!

Fonts cada 2 per 3

Un veí de Torre Baró, conductor d’autobusos, en va segrestar un per demostrar que podia circular pels carrers del barri

De totes les reivindicacions la més sonada és la que va protagonitzar el president de l’Associació de Veïns de Torre Baró, i conductor d’autobusos, Manuel Vital, que el 7 de maig de 1978 va segrestar un autobús articulat per demostrar que era capaç de circular pels carrers estrets i costeruts del barri.

La història és molt curiosa, i l’explica amb molt detall la web de El Salto Diario

“Des de finals de la dècada dels 60, el veïnat de Torre Baró demanava disposar de línies d’autobús que permetessin sortir del barri i enllçar amb altres serveis de transport. La resposta tant de l’empresa de transports, com de l’Ajuntament de Barcelona, era que el mal estat dels carrers i les seves característiques, estretes, amb corbes i amb molta pendent, no permetien el pas d’autobusos.

Amb aquesta prolongada situació, el 6 de maig de 1978, en Manuel Vital es va reunir amb membres del PSUC per parlar del tema. El dia següent va anar a la cotxera de Llevant, com cada dia, per conduir un dels nous autobusos Pegaso Monotral articulats, destinats a la línia 47. Després de fer dues voltes entre la Plaça Catalunya i La Guineueta, arribant al final de Passeig de Valldaura, on actualment hi ha la Plaça Karl Marx, es va dirigir a una cabina telefònica per trucar a la seva dona i li va dir “allá voy”. Va penjar el telèfon i va segrestar l’autobús conduint-lo per la carretera Alta de les Roquetes en direcció cap a Torre Baró. Amb ell també hi anava el cobrador, tancat a la seva cabina a la part posterior de l’autobús, que no es va oposar a l’acció. Durant l’itinerari es va anar apuntant gent de les barriades per recolzar el segrest reivindicatiu. L’autobús va circular pels estrets i costeruts carrers del muntanyós barri acompanyat d’una riada de persones. Com a curiositat, les pancartes que portava penjades es van pintar amb l’oli del mateix vehicle.

Al final del trajecte, sortint a l’Avinguda Meridiana, el cobrador que l’acompanyava va baixar i Manuel Vital lo va donar 25 pessetes per a que agafés un taxi i pugués marxar cap a casa. Després ell va prosseguir amb l’autobús i al carrer València el va aturar la policia. Tant ell com les persones solidaritzades amb la causa, van ser traslladats a la comissaria del carrer de Malats, al barri de Sant Andreu. Al dia següent va ser jutjat, acusat de segrest. L’empresa el va advertir que si ho tornava a fer l’acomiadarien de la companyia, però sembla que després de tot, possiblement per les circumstàncies polítiques i socials del moment, no li van fer res, i el 7 de maig va poder reincorporar-se per amnistia laboral.

Com a resultat del segrest i de les pressions veïnals, la línia 47 es va prolongar fins a Canyelles sis mesos després, el 17 de novembre de 1978. El 79 hi va arribar la línia 31, i la nocturna NG. El 80 es va crear la línia Virrei Amat-Torre Baró, i el 81 el Microbús 93 (Ciutat Meridiana – Torre baró).

Bus-sagrestat

Hi ha un paràgraf de l’article de “El Salto diario”, que m’encanta i és totalmente vigent en l’actualitat:

“El secuestro de este autobús, es un episodio más de ese momento de desborde del poder popular que pugna por abrirse camino. La desobediencia forma parte de la tradición del movimiento obrero y en general de las culturas políticas emancipatorias. Transformar la realidad implica, en muchas ocasiones, transgredir las leyes injustas, desobedecerlas. Los derechos se alcanzan ejerciéndolos. Marcelino Camacho decía en sus Charlas de la prisión: “el derecho de huelga se consigue haciendo huelgas; el derecho de reunión, reuniéndose; el derecho de asociación, asociándose”. Los derechos no se otorgan, se conquistan. El derecho a transporte público para las barriadas más periféricas o de acceso más laborioso se alcanza demostrando su viabilidad y arropando la acción de desobediencia por parte de todo el vecindario.“

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *