Passeig de Gràcia

El Passeig de Gràcia, és un dels “carrers” de fora de les muralles, que tenen més història (sense comptar les viles perifèriques).

És una de les “Traces del 1855” que podeu veure a l’entrada on es compara el topogràfic de Cerdà del 1855, amb el fotoplà actual.

Però com va aparèixer aquesta “traça”. Anem als orígens:

El convent del “Camí de Gràcia”

El 1427, a l’alçada d’on ara hi ha el carrer Aragó, s’hi va construir Santa María de Jesús, un convent Franciscà. En la fundació hi va participar la ciutat i la corona, i amb 80 membres a la seva comunitat va arribar a ser un convent de rellevància.

Per la seva ubicació, fora de les muralles va patir notablement els efectes del setge de 1714, però va sobreviure amb dimensions més reduïdes, després de la rehabilitació de 1722.
El 1813 va tornar a patir les conseqüències d’una guerra, aquest cop la del Francès, i tot i tornar-se a refer, el 1823 va quedar definitivament destruït i es va reedificar a Gràcia, on ara hi ha la Parròquia de Jesús, al carrer de Jesús.

El camí des del Portal de l’Àngel fins al convent es deia “Camí de Jesús”, i del convent fins a la vila de Gràcia, “Camí de Gràcia”.

La Vila de Gràcia

En aquella època (S.XV) Gràcia no tenia continuïtat física. Era una gran plana amb nuclis disseminats, amb una vintena de masies repartides pel territori. S’hi feia conreu de secà a més d’alguns petits horts per al consum propi. Les rieres i els camins transversals estructuraven el territori, creant una densa malla rectangular.

Situada al mig del pla de Barcelona, era un punt clau de comunicació. Lloc de pas entre la ciutat emmurallada i Collserola, o entre Les Corts de Sarrià i Sant Andreu de Palomar. Hi passava el Camí de la Travessera, que connectava Les Corts amb Sant Andreu de Palomar, i això va fer que creixés ràpidament.

La Vila de Gràcia es va constituir en municipi independent el 1850 i ho va ser fins l’annexionament a Barcelona el 1897.

El Passeig de Gràcia

Abans de l’aprovació del Pla per l’eixample de la ciutat i de l’obertura de les muralles, les edificacions fora dels límits de Barcelona estaven prohibides per una llei militar que no permetia construir a una distància inferior al tret de canó (1.250m), però a la dècada dels 40 (1840), per poder habilitar una zona de passeig i esbarjo per als ciutadans de la atapeïda ciutat emmurallada, es va transformar el camí que unia la Vila de Gràcia i Barcelona, en un Passeig ple de Jardins, i entreteniments al llarg del seu recorregut.

Els jardins (Prado Catalán, Camps Elisis, Jardí de la Nimfa,…) amb restaurants i teatres, que amb certa “provisionalitat” es construïen de fusta, per si alguna ordre ministerial els feien enderrocar, es van convertir en un lloc molt concorregut tant per la Burgesia, com pel poble amb menys capacitat econòmica.

Hi destaca el primer Teatre Tivoli, però sobretot els Camps Elisis, a qui hi dedico una entrada en particular per poder explicar la seva història i tot el que conteníen. Avui només hi queda el passatge que porta el seu nom, entre els carrer de València i de Mallorca, paral·lel a Passeig de Gràcia i Pau Claris.

El 1852 s’hi van instal·lar les primeres faroles a gas, i el 4 d’octubre de 1860 es va col·locar la primera pedra del projecte urbanístic d’Ildefons Cerdà.

Era l’alliberament de la ciutat, fins a les hores engabiada per les muralles de l’època medieval, i suposava multiplicar per 10 la superfície urbanitzable de la ciutat. Hi va haver un boom constructiu, i les famílies més adinerades, van triar el Passeig de Gràcia per construir els seus palauets, en el que ja llavors s’havia convertit en l’aparador d’aristòcrates i burgesos.  

El Modernisme

Eren les bases del Modernisme. Els que volien aparentar a la ciutat, a part de deixar-se veure lluint els millors vestits i barrets, també ho havien de fer encarregant les seves cases als arquitectes més atrevits.

Així va sorgir la illa de la discòrdia, amb obres d’Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch o Lluís Domènech i Montaner, competint per fer l’edifici més extravagant i trencador.

Casa Amatller

El primer en obrir camí, va ser l’empresari xocolater Antoni Amatller. El 1898 va contractar a Puig i Cadafalch la reforma d’un edifici que ja estava construït, i ho va fer de forma magistral, a la Casa Amatller

Casa Batlló

Just al costat, l’empresari tèxtil Josep Batlló, va encarregar el 1904 la reforma de l’edifici veí, a Antoni Gaudí, que amb l’ajuda de Josep Maria Jujol van fer una de les façanes més fotografiades del món, que explica la llegenda de Sant Jordi i el drac. La Unesco va declarar aquest edifici Patrimoni de la humanitat.

Casa Lleó Morera

El tercer edifici en discòrdia és la casa Lleó Morera, de Domènech i Montaner. El 1902, Francesca Morera va encarregar la reforma de la Casa Rocamora de 1864, on hi havia la “Sociedad de Fomento del Ensanche”, i després de la seva mort, el seu fill Albert Lleó Morera, va continuar les obres de la casa que porta el seu nom.
Duran la Guerra civil, la façana va patir alguns desperfectes, i a finals dels anys 90, l’arquitecte Oscar Tusquets va ser l’encarregat de la rehabilitació que podem veure avui en dia.

Casa Milà (La Pedrera)

Una mica més amunt hi ha una altre obra mestre de Gaudí, la Pedrera o Casa Milà, també patrimoni de la humanitat (1984). La seva façana representant les onades del mar, les baranes les algues i les xemeneies semblen soldats medievals (amb qui diuen que es va inspirar, George Lucas, per dissenyar els uniformes de l’exercit imperial d’Star Wars).
El reconeixement actual queda lluny de les crítiques que va rebre en la seva època de veïns i premsa escrita. Les finques del costat es queixaven de la pèrdua de valor dels seus edificis, per culpa de la mala imatge de la casa Milà, que algunes revistes satíriques comparaven amb pàrquings de cotxes, parades de bacallà o nius de bèsties i monstres.
Molt interessant xafardejar a la web de “la Pedrera inèdita” 

Les llosetes del paviment i els fanals

Dues peces del mobiliari urbà característiques del Passeig de Gràcia són la lloseta del paviment, disseny també de Gaudí, i les faroles banc de Pere Falqués, (dissenyador també de la Font de Canaletes, i de qui algun dia intentaré fer un inventari de tot el que podem veure d’ell, passejant per la ciutat, o de projectes que van quedar al calaix de l’Ajuntament).

La “lloseta Gaudí”, és la obra no arquitectònica més famosa d’Antoni Gaudí, que fins i tot ha estat exposada en el MoMA de Nova York. La principal peculiaritat d’aquest disseny és que és hexagonal, trencant amb la tradició existent fins al moment de fer llosetes quadrades. La decoració de la rajola està dissenyada amb motius marins, que solament arriben a apreciar-se si a una lloseta central se li agreguen unes altres sis al voltant. Només així es poden veure el cargol de mar, l’estrella de mar i una alga.

Hi ha 32 faroles-bancs “Falqués” al llarg del passeig de Gràcia. Amb un disseny que uneix funcionalitat i estètica, el banc de formes arrodonides permet seure i descansar i la farola il·lumina tant la calçada com la vorera, tot pensat com si fos una escultura, utilitzant el trencadís massís al banc i el ferro forjat en la farola

Els anys de més esplendor del passeig de Gràcia

Els comerços més exclusius de la Rambla i el carrer Ferran es van traslladar, o van obrir sucursals al passeig de gràcia, seguint a la seva clientela potencial.

El 1884 va obrir el Gran Cafè Novedades, en part del solar del Prado Catalan, a la cantonada amb el carrer Casp. S’hi celebraven grans festes i el gran nombre de taules que tenia, sempre estaven plenes.

El 1896, al número 25 del Passeig, va obrir el Restaurant de la Alhambra, de gran renom i el 1902, una de les obres mestres del modernisme, el Cafè Torino, conegut també com a “El Palau del vermut”. Estava situat a la cantonada amb Gran Via, però malauradament va tenir una vida molt curta i va tancar el 1911

Dels comerços que encara es poden veure avui, Furest s’hi va instal·lar el 1917. I també ho van fer la Sastreria Bel, El Dique Flotante, la joieries Roca i Masriera i més tard, cap al 1940 hi van obrir Gonzalo Comella i Santa Eulàlia.

La colonització dels bancs

A mitjans de la dècada de 1950, el desembarcament al Passeig de Gràcia de les entitats financeres, les distribuïdores cinematogràfiques (RKO, Warner Bros,…) i els concessionaris de cotxes (Cadillac, Packard).
Un dels exemples més tristos va ser la desaparició de l’edifici del Circulo Eqüestre, un club privat que va arribar a ser catalogat com el més luxós d’Europa. Al seu lloc, el Banco Central Hispano Americano hi va construir la seva seu, que actualment ocupa el luxós Hotel Mandarín.

Amb el volum de cotxes en augment, el Passeig de Gràcia es va convertir en una via gris, bruta i plena de cotxes aparcats. Això va fer que passejar-hi fos poc atractiu, tot i l’aparició d’alguns cinemes.

El Passeig de Gràcia actual

Quan els bancs van començar a marxar a altres zones de la ciutat, i els aparcaments en superfície es van traslladar al subsol, les botigues més prestigioses van començar a repoblar el Passeig de Gràcia, redescobrint el patrimoni arquitectònic modernista i convertint la via en una de les visitades pels turistes que venen a Barcelona.

Com diu en Lluís Pemanyer, el Passeig de Gràcia s’ha convertit en el quilòmetre zero de l’especulació, on les grans immobiliàries de luxe han substituït als veïns de sempre. Actualment qui hi té més propietats és Amancio Ortega. Amb això està tot dit.

Però pels Barcelonins, el Passeig de Gràcia sempre seguirà sent una de les joies de la ciutat, i ara que amb el COVID-19 hi ha pocs turistes, és un plaer poder-hi passejar.

Si us interessa la història del Passeig de Gràcia, val la pena veure el programa del “Sense Ficció” de Lluís Permanyer, que explica la història del Passeig de Gràcia, com a escenari de la burgesia catalana.

I visiteu la web de l’ASSOCIACIÓ DEL PASSEIG DE GRÀCIA DE BARCELONA