Saps perquè Barcelona té el malnom de Can fanga?
Saps que el panot va ser la solució?
A finals de segle XIX, quan l’Eixample de Cerdà començava a ser una realitat, però la gran majoria de carrers no estaven pavimentats, i excepte els carrers més importants (Passeig de Gràcia, Balmes, Provença….), la resta estaven simplement esplanats i quan plovia es convertien en un fangar. Les crítiques per la mala imatge de la ciutat, per culpa de la falta d’una pavimentació correcte, eren habituals i el setmanari humorístic “L’Esquella de la Torratxa” va plasmar les incomoditats dels habitants i visitants de la ciutat, en unes quantes vinyetes on hi apareixia la gent plena de fang.
Una d’aquestes vinyetes, del 23 de gener de 1903 anomenava Barcelona: “la ciutat del fanch”.
Des de l’inici de la urbanització de l’Eixample es van provar diferents paviments: llambordes de pedra de Montjuïc (que era massa tova i durava poc), Pedra matxucada (Macadam), llambordes de fusta per esmorteir el soroll dels carros,… però cap va acabar de funcionar del tot.
Aquesta cerca del material òptim per pavimentar els carrers també preocupa a la resta de principals ciutats europees, amb l’increment de circulació de vehicles, vies per tramvies i la necessitat de poder accedir al subsol per la instal·lació dels serveis com el clavegueram, aigua,…
A començament del segle XX, la indústria del ciment a Catalunya, fabricava ciment de molt bona qualitat, i una bona mostra eren els mosaics hidràulics utilitzats durant el modernisme. Aquestes mateixes indústries van començar a fabricar llosetes de ciment Portland premsat per pavimentar cotxeres, magatzems i vestíbuls, i es va comprovar que funcionaven bastant bé per les voreres dels carrers, amb el mateix format de 20 x 20cm.
A principis de 1907, la comissió de l’Eixample, per trobar una solució “definitiva”, va decidir contractar 10.000m² de llosetes de ciment Portland, i va organitzar un concurs entre alguns proveïdors catalans, amb una sèrie de dissenys, que dels 18 que ja s’estaven col·locant a la ciutat, finalment van quedar en els 5 que es van contractar: El de la flor (Num 561), el de les 4 peces (Núm 565), el de les 4 peces amb 4 circumferències (Núm 562), el del Clauer o Caravel·la (Núm 563) i el de les circumferències concèntriques o Diana (Núm 564).
“El Panot de Can Fanga” va funcionar i es va estendre la seva utilització i avui en dia hi ha més de 5.000.000 de m² de panot col·locats a Barcelona.
A partir dels anys 60, a aquesta lloseta de formigó premsat se la va començar a anomenar “panot”, provinent de la paraula francesa panneau [pano].
Dels 5 dissenys originals, actualment ja no es fabrica ni el del “clauer” o “caravel·la” ni el dels cercles concèntrics o “diana”. Tampoc un 6è, el de la “rosa”, també centenari i del que encara se’n poden veure algunes peces aïllades.
Per veure els sis models, només cal recórrer els carrers Diputació i Villarroel.
Els més col·locats, en l’actualitat són el de la flor i el de les 4 peces.
La tesi doctoral de Danae Esparza, publicada per la Universitat de Barcelona amb el títol “Barcelona a ras de suelo”, és un llibre molt interessant de llegir tant per conèixer la història dels paviments de la ciutat com per veure com vivia la societat de cada època.
En aquesta tesi, s’aclareix bastant l’origen del disseny del panot de la flor, que durant molts anys s’havia atribuït a Puig i Cadafalch, i que després de les reformes de la Casa Amatller del 2013, es va poder veure que el paviment que semblava fet amb panots, en realitat són lloses de pedra natural de Montjuïc, tallada amb forma de flor d’ametller.
És possible que el disseny de les primeres peces de panot flor s’inspiressin en el paviment de la casa Amatller, però no ha quedat constància de qui en va ser l’autor.
Un altre panot de Barcelona, en extinció és el que l’Ajuntament obligava a posar als propietaris que construïen als extrems dels carrers. Amb la introducció dels guals de granit, just a la zona on hi havia els noms, en queden pocs, però mirant on trepitgem encara torbem tresors.
Benvolgut Jordi (supòs),
Molt Bona entrada!
Tot i estar immersa en el
Món de la recerca però no vinculat en la història has despertat un interés que els que anem per la vesant més científica no estam gaire avesats.
Gràcies per esmentar aquesta tesi, de ben segur que trobaré algún llibre que ho documenti per regalat a la meva neboda historiadora.
Ànims i endavant amb el projecte!
Helena
Moltes gràcies, Helena!
El llibre costa de trobar a les llibreries, perquè ja no s’imprimeix, però per Internet encara en pots trobar. Si no el trobes, jo et deixo el meu 😉